La llengua dels canalins: la llengua dels valencians
Hui navegant pel Facebook he trobat algun grup que deia: “Diferencies entre el valenciá y el catalá”. En este grup s’enumerava un retafila de diferències es dedicaven a assenyalar la diferència entre un català centrat en la ciutat de Barcelona i un valencià centrat més o menys en la comarca de la Ribera Alta.
El primer exemple diferenciava entre la forma “catalana” nosaltres i la “valenciana” mosatros. Ací he parat i m’he preguntat a mi mateix: és això deveres? A vore, he pensat, gràcies a viure en la ciutat de València he conegut molts valencians, de pobles ben diferents; i també gràcies a haver estudiat un any d’Erasmus a Dinamarca, he conegut molts catalans i més valencians encara. La primera curiositat, per posar-la ja damunt la taula, és que la reacció comunicativa natural que hem tingut durant tot aquest any ha sigut parlar-nos cadascú en la seua llengua, la que ha aprés dels seus pares i uelos. Era igual si un era de Gata de Gorgos i l’altre de Sant Feliu de Codines. O si un era de Canals, com jo i l’altre de Lleida, o de La Bisbal del Penedés. O si una era d’Ontinyent i l’altra de Manresa. O si un era de Vallada i l’altre de Badalona. Sorprenentment, i tot i les enormes diferències que pareix que n’hi ha entre valencià i català, ens hem entés sempre sense esforços.
Però fem un altre incís. Què deien aquests catalans? Nosaltres? No. Ben pocs ho feien gastar. He pogut escoltar nusaltras, naltros, natres, naltres, naltrus, natros i natrus. Però i els valencians? Déiem tots mosatros? Jo sí, però altres deien moatros, nosatros, nosatres. I altres que he conegut a València diuen sorprenentment formes que he sentit ací en Dinamarca als catalans, com natros, naltros, natres, naltres… Estrany…
O potser una llengua no és uniforme. Potser no existeix una forma pura del “català” o del “valencià” com en aquest grup de Facebook diuen. Potser una llengua canvia molt d’un lloc a un altre. Clar! Però si ja canvia de Canals a Montesa! Potser si llegim un poc, vorem com la nostra llengua, la que parle jo, la que parla m’auela, ha patit molt. Ha sigut prohibida i maltractada. La nostra llengua, arribats el segle XX, necessitava urgentment un procés de normalització. Llavors, es va decidir, atenent a la literatura clàssica (la major part valenciana), establir un codi estàndard. Un codi per a escriure la llengua de la mateixa manera. I això ho va portar endavant Pompeu Fabra, un mestre nascut a Gràcia a finals del segle XIX. I després, recollint el seu extens treball, una importantíssima quantitat de personalitats importants valencianes de tots els àmbits i sensibilitats van signar a Castelló de la Plana el 1932 les normes adaptades per als valencians: les conegudes com Normes de Castelló.
L’estàndard és això, una ferramenta per a poder entendre’ns millor tots aquells que parlem una mateixa llengua, independentment del nom que cadascú li done a la llengua. L’estàndard s’ha d’utiltizar per a escriure (amb les formes pròpies) i en tots els serveis públics (per a que independentment de quina part del territori valencià vingues ho entengues). Els valencians, com que som un poble ben determinat des de 1238, ja al segle XV vam començar a anomenar tímidament a la llengua “valencià”. Poc a poc el nom va anar normalitzant-se i eixe és el nom que li donem a la llengua que altres van seguir anomenant català, altres alguerés, altres patuès, mallorquí, etc… Al cap i a la fi tots som capaços d’entendre’ns amb més d’un 80-85% d’inteligibilitat (xifra establerta pels lingüistes i sociolingüistes per a establir quan es tracta de la mateixa llengua).
Els bascos per exemple tenen el seu estàndard, anomenat batua. Els diferents dialectes de l’euskera o basc són molt diferents entre si. Això està produit perque el terreny ha fomentat l’aïllament lingüístic . Altres factors que poden influir en la dialectalització o en la variació de la llengua són les migracions.
Els valencians tenim tot el dret del món a anomenar la nostra llengua valencià. Això no lleva, que tot i que l’anomenem diferent (com passa amb la doble denominació castellà-espanyol, o quebequés-francés), compartim llengua amb catalans, balears i alguns indrets més. Si estimes el valencià, estima’l de veres, utilitzant-lo sempre, no deixant que ningú el pose per baix del castellà o l’anglés a casa nostra. Aprenent i respectant les normes de l’estàndard valencià. Ara més que mai la nostra llengua, el valencià, ens necessita. Si no, prompte morirà, i serà per la nostra deixadesa. A Canals, i a tot arreu.
Trikizio, tot un descobriment
L’altre dia, escarbant per Internet vaig trobar aquest grup basc Trikizio. M’encanta el seu primer disc Eus-Cat. En ell agarren cançons populars catalanes i les fan en basc i a l’inrevés, tot modernitzant-les un poc, i amb un instrument del qual m’he enamorat el trikitxi (una espència d’acordió basc). Vos deixe una cançó ací baix, i si punxeu ACÍ podreu sentir totes les seues cançons al Goear.com.
21 anys sense Francesc
Avui, 8 de març de 2010 es compleixen 21 anys de la mort del poeta més gran que ha vist la vila de Canals. Avui, un “Poemari” (amb pròleg d’Arcadi Soriano) i uns Premis de Narrativa i Poesia en Valencià no li fan justícia a aquest il·lustre personatge. Francesc Bru i Juan va ser un exemple a seguir en l’interés per aprendre el valencià que tant bé parlava i conservava i per defensar-lo i fer-lo llengua d’art. Per dignificar-lo. Un exemple així de dignitat que el poble de Canals deuria conèixer millor.
Per a tots aquells que mai l’han llegit, una mostra de la seua obra, un poema extret del llibre-recull “Los poetas canalenses cantan a la fiesta”, editat pels festers de Sant Antoni de 1993.
Matí (Programa de Festes de 1979)
És bonica la festera
de nostra festa major
amb fimbreig de la palmera.
Porta agulles, mocador
en l’esperit la tendror
i el perfum de primavera.
Flairosa com la ginesta
i el seu mirar candorós
és un arranc de tempesta,
però en la mel de la bresca
i el somriure tan fermós
com fermosa és nostra festa.
Francesc Bru i Juan
"Volença i enyorança de la meua terra", un poema de Xavier Sancho
Xavier Sancho i Navarro (Canals, 1955- Monestir de Poblet, 1988), va ser un artista canalí que va destacar en la pintura i la poesia. Una mort prematura ens ha guardat de gaudir de la seua fascinant personalitat i d’un endevinable èxit en aquestes disciplines artístiques. Com a apunts biogràfics que ajuden a fer-se una idea del seu caràcter, va canviar el seu nom de Javier a Xavier tot i formar part d’una família fortament conservadora i espanyolista, i va cursar els primers cursets de valencià de la comarca de La Costera. La major part de la seua obra continua avui inèdita.
Volença i enyorança de la meua terra
Canals el dels dos campanars.
De tota la Costera et veu
el viatger que ve de lluny.
Canals, verd, vell, aiguat.
Moro i cristià, Canals
Ets el meu poble, pas pixat.
Entre la Canal i la vall
de Costera, la puntera.
València sempre, Canals.
Del riu dels Sants, pedrat, clar.
Canals el dels dos campanars.
Amb Torre, barri i camps.
Papal, Canals, de Calixte setial.
Borges blanques cara al vent;
de Ponent ni ell ni la gent.
Però estàs d’ells ple.
Que et fan gran, bell i ferm.
Canals el dels dos campanars.
De cassolers, la terra roja.
Dels tarongers, a Sagres i al Racó.
De textils, pells, cànters és tota la suor
Canals el dels dos campanars.
Del porquet, el foc, els Parells,
el barret amb gràcia, girat
dalt del cavall, tot d’una pujat.
Canals el dels dos campanars.
"¿Qué les queda a los jóvenes?" en recolzament a JOVES CONTRA EL MACROABOCADOR
¿Que les queda por probar a los jóvenes en este mundo de paciencia y asco?
¿Sólo grafitti? ¿rock? ¿escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros
¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de rutina y ruina?
¿cocaína? ¿cerveza? ¿barras bravas?
les queda respirar/ abrir los ojos
descubrir las raíces del horror
inventar paz así sea a ponchazos
entenderse con la naturaleza
y con la lluvia y los relámpagos
y con el sentimiento y con la muerte
esa loca de atar y desatar
¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de consumo y humo?
¿vértigo? ¿asaltos? ¿discotecas?
también les queda discutir con dios
tanto si existe como si no existe
tender manos que ayudan/ abrir puertas
entre el corazón propio y el ajeno
sobre todo les queda hacer futuro
a pesar de los ruines del pasado
y los sabios granujas del presente.
Ressaca, croissants i xocolata
Mentre obria els ulls començava a intuir les figures d’allò que tenia al meu voltant. Me’ls vaig fregar, i et vaig vore, desperta, callada, a la meua destra. Preciosa. Un poc més enllà algunes amigues dormien encara a uns matalassos unflables. Estavem al saló d’aquell apartament que haviem rendat per a 3 dies. La ressaca ens mantenia lents, als nostres moviments, i a alguns ens provocava un lleuger pero persistent mal de cap que duraria fins que ens portàrem alguna cosa a la boca. Un dels meus amics entrava aleshores, cantant, al saló per degustar aquells croissanets de xocolata que tant li agraden. El malparit m’havia despertat uns minuts abans, amb els xiulits que emetia des de l’habitació de matrimoni.
La nit anterior havia sigut, almenys per a mi – i crec que en general també- una nit fantàstica. Deu amics i amigues haviem celebrat el nou any junts, amb bon ambient de festa, a un pis de Calp, i haviem estat tota la nit beguent, rient, ballant, cantant, xerrant… Junts. Tot i això, allò que feia d’aquell cap d’any un gran cap d’any era la teua presència, els teus llavis, tú. Tú rient, cantant, ballant, xerrant, beguent. Tú preciosa.
Entre croissants i xocolata, vam contemplar tots junts com el sol il·luminava el penyal d’Ifach i la mar, com els seus rajos ens pegaven a la cara i el fort vent ens escarotava els cabells. Tots, junts.
Perdrem l'alé
Ens ho diuen a tota hora:
som joves,
i no tenim idea de res.
Que perdrem l’alé,
en un tres i no res;
que ells saben la ruta
que dema seguirem.
Però hi ha un xicotet problema.
Nosaltres no diguem: fem.
Fem per tindre idea,
ens reunim en assemblea
i treballem textos, per dir més.
I no tenim pensat perdre mai l’alé,
si no quan la sang
reste queta, i el cor
no bombege més vida.
La lluita i la militància
són la nostra vida,
el nostre alé.
I no estem disposats a perdre-la.
Pròxima parada, València-Nord (un article costumista)
Per a la majoria de la gent, el mitjà de transport més utilitzat és el cotxe. En el meu cas però, l’anar a peu és el transport més recurrit. Vaig a peu a classe, a fer la compra i a la majoria de llocs. Però vull parlar d’un altre transport, el que em porta a mi i a centenars de persones (o potser encara més) des dels diferents pobes valencians fins a la capital, fins a València.
Cada diumenge agafe el rodalies de la línia C-2 a una hora diferent. És com un ritual que la majoria dels universitaris de les comarques centrals realitzem cada setmana amb normalitat. El meu viatge en tren comença a l’Alcúdia de Crespins, municipi que forma una conurbació junt amb el meu, Canals, i des d’on eixen els trens cada mitja hora.
Aquest tipus de transport, és un transport que compartim diferents persones, de diferents pobles i comarques. Així, cadascú afronta els cinquanta minuts de viatge de diferent manera. Jo, personalment, m’estime més observar la gent que puja i baixa, que s’asseu enfront o al meu costat. Són persones distintes, amb maldecaps diferents, amb pensaments i mirades intransferibles.
Al principi del viatge, a l’Alcúdia i Xàtiva, la gent tria seure sola en algun dels conjunts de quatre seients, i si no té sort en algun seients orientats cap a l’interior del vagó. De manera secundària, la gent també intenta seure de cara a la direcció que té el comboi. Més avant en el camí però, la gent es veu obligada a seure junt a altres persones, no sense abans assegurar-se que no quede cap seient més aïllat.
Algunes de les persones amb que compartisc el meu viatge són velles. D’altres joves. Altres parlen algún dialecte subsaharià que soc incapaç d’entendre. Altres parlen castellà. Però la majoria ho fa en valencià. Altres, normalment els més joves, no parlen. Escolten música al seu Ipod o aparell reproductor d’mp3 o fins i tot d’mp4. Jo reconec que també ho he fet, però la malaurada bateria del meu aparell no em permetia més de 20 minuts d’evasió amb les cançons de Rosa-Luxemburg o 121db, i al final vaig decidir dedicar-me a observar amb tots els sentits ben atents. Degut a això, avui puc tararejar de memòria les obres de Mozart i Bethoven que el fil musical d’aquests trens repeteixen incansablement.
Al tren però, no només observe, també he conegut gent. Eren gent extrovertida, amb ganes de xarrar. Una d’estes persones em va contar que era relacions públiques de diverses famoses discoteques, i que les seues condicions de treball eren vergonyoses. Un altra, en aquest cas un home major, em va preguntar si era músic, i em va contar les proeses de la meua banda quan ell estava en actiu a la banda de Torrent.
Quan ningú em parla, i em canse d’observar, sempre busque alguna cosa que m’entretinga fins arribar al meu destí. Sovint aprofite el viatge per a repassar alguna feina, aclarir les coses que he de fer en la setmana que comença,… De fet, al tren, he fet moltes coses. He composat cançons, he recordat vells amics, he somiat amb un futur brillant i esplendorós. I he dormit sí, això també, però aquestes experiències no han sigut massa bones. Despertar-se a l’estació de València, sol al vagó, quan una dona de la neteja et sacseja el braç, i donar-te compte de que tens un mal de coll terrible no són massa bones experiències.
El tren, aquesta via que compta amb més de 150 anys, formen part important de la vida de moltes persones. Eixes melodies mozartianes, eixes avaries els dies de tempesta, eixes correres per no perdre el tren, eixes xerrades amb la gent. Eixa gent, eixes mirades. Només esperen una frase, sempre la mateixa: Pròxima parada, València-Nord…
