La llengua dels canalins: la llengua dels valencians
Hui navegant pel Facebook he trobat algun grup que deia: “Diferencies entre el valenciá y el catalá”. En este grup s’enumerava un retafila de diferències es dedicaven a assenyalar la diferència entre un català centrat en la ciutat de Barcelona i un valencià centrat més o menys en la comarca de la Ribera Alta.
El primer exemple diferenciava entre la forma “catalana” nosaltres i la “valenciana” mosatros. Ací he parat i m’he preguntat a mi mateix: és això deveres? A vore, he pensat, gràcies a viure en la ciutat de València he conegut molts valencians, de pobles ben diferents; i també gràcies a haver estudiat un any d’Erasmus a Dinamarca, he conegut molts catalans i més valencians encara. La primera curiositat, per posar-la ja damunt la taula, és que la reacció comunicativa natural que hem tingut durant tot aquest any ha sigut parlar-nos cadascú en la seua llengua, la que ha aprés dels seus pares i uelos. Era igual si un era de Gata de Gorgos i l’altre de Sant Feliu de Codines. O si un era de Canals, com jo i l’altre de Lleida, o de La Bisbal del Penedés. O si una era d’Ontinyent i l’altra de Manresa. O si un era de Vallada i l’altre de Badalona. Sorprenentment, i tot i les enormes diferències que pareix que n’hi ha entre valencià i català, ens hem entés sempre sense esforços.
Però fem un altre incís. Què deien aquests catalans? Nosaltres? No. Ben pocs ho feien gastar. He pogut escoltar nusaltras, naltros, natres, naltres, naltrus, natros i natrus. Però i els valencians? Déiem tots mosatros? Jo sí, però altres deien moatros, nosatros, nosatres. I altres que he conegut a València diuen sorprenentment formes que he sentit ací en Dinamarca als catalans, com natros, naltros, natres, naltres… Estrany…
O potser una llengua no és uniforme. Potser no existeix una forma pura del “català” o del “valencià” com en aquest grup de Facebook diuen. Potser una llengua canvia molt d’un lloc a un altre. Clar! Però si ja canvia de Canals a Montesa! Potser si llegim un poc, vorem com la nostra llengua, la que parle jo, la que parla m’auela, ha patit molt. Ha sigut prohibida i maltractada. La nostra llengua, arribats el segle XX, necessitava urgentment un procés de normalització. Llavors, es va decidir, atenent a la literatura clàssica (la major part valenciana), establir un codi estàndard. Un codi per a escriure la llengua de la mateixa manera. I això ho va portar endavant Pompeu Fabra, un mestre nascut a Gràcia a finals del segle XIX. I després, recollint el seu extens treball, una importantíssima quantitat de personalitats importants valencianes de tots els àmbits i sensibilitats van signar a Castelló de la Plana el 1932 les normes adaptades per als valencians: les conegudes com Normes de Castelló.
L’estàndard és això, una ferramenta per a poder entendre’ns millor tots aquells que parlem una mateixa llengua, independentment del nom que cadascú li done a la llengua. L’estàndard s’ha d’utiltizar per a escriure (amb les formes pròpies) i en tots els serveis públics (per a que independentment de quina part del territori valencià vingues ho entengues). Els valencians, com que som un poble ben determinat des de 1238, ja al segle XV vam començar a anomenar tímidament a la llengua “valencià”. Poc a poc el nom va anar normalitzant-se i eixe és el nom que li donem a la llengua que altres van seguir anomenant català, altres alguerés, altres patuès, mallorquí, etc… Al cap i a la fi tots som capaços d’entendre’ns amb més d’un 80-85% d’inteligibilitat (xifra establerta pels lingüistes i sociolingüistes per a establir quan es tracta de la mateixa llengua).
Els bascos per exemple tenen el seu estàndard, anomenat batua. Els diferents dialectes de l’euskera o basc són molt diferents entre si. Això està produit perque el terreny ha fomentat l’aïllament lingüístic . Altres factors que poden influir en la dialectalització o en la variació de la llengua són les migracions.
Els valencians tenim tot el dret del món a anomenar la nostra llengua valencià. Això no lleva, que tot i que l’anomenem diferent (com passa amb la doble denominació castellà-espanyol, o quebequés-francés), compartim llengua amb catalans, balears i alguns indrets més. Si estimes el valencià, estima’l de veres, utilitzant-lo sempre, no deixant que ningú el pose per baix del castellà o l’anglés a casa nostra. Aprenent i respectant les normes de l’estàndard valencià. Ara més que mai la nostra llengua, el valencià, ens necessita. Si no, prompte morirà, i serà per la nostra deixadesa. A Canals, i a tot arreu.
